Allà on vaig, triomfo.

Els núvols negres envaeixen en pocs minuts el blau desemparat. Els carrers es queden buits. Poc a poc, les gotes han aconseguit foragitar als pocs que intentaven, en va, desafiar la tempesta. La pluja cau, en qüestió de minuts, amb força. Colpeja els arbres, els teulats, els cotxes que circulen enmig del caos de la ciutat. Jo, des de la finestra estant, m'ho miro. Desconfiada, amb certa recança. Per què, em pregunto. Serà veritat?
Ja en van dues de seguides, i això sembla que continua.
Mentrestant, a mil sis cents quilòmetres de distància, el sol llueix, i la calor envaeix les cases, com si d'agost es tractés.
Alguns, d'això en diuen mala sort. En canvi jo començo a creure que sóc JO.
Pagesos de Catalunya, pagueu-me un vol cada cop que necessiteu aigua! Me l'emporto allà on vaig.
Allà on vaig, triomfo.