Aquest cap de setmana he fet una visita a la meva estimada Girona. Ha sigut una visita fugaç, un fiu fiu, un vist i no vist. Amb l'al·licient de ser una visita no avisada.
Té la seva gràcia. Quan a casa saben a dos mesos vista que hi aniràs sembla com que els hi faci menys il·lusió. Ja han tingut temps de fer-se'n a la idea i quan et veuen és més aviat un 'Què tal, com va tot?' com si fessis com un temps enrere, i fos un divendres qualsevol, quan tornes a Girona després d'estar tota la setmana a Barcelona estudiant. En canvi, en aquesta ocasió he pogut veure tot de reaccions diverses en les cares dels meus familiars.
El "que hi fas aquí?" de ma mare va ser espectacular. Estava asseguda a la cuina, doblegant la roba neta com una tarda qualsevol, quan de sobte, va haver de mirar dues vegades a la porta per entendre que era JO i ningú altre la que estava allà palplantada mirant-se-la. La pregunta de la meva àvia va ser "qui és aquesta?" amb un somriure d'orella a orella sense acabar de creure's que la que entrava per la porta del jardí era la néta perduda per les alemanyes. La meva germana em pensava que s'havia quedat igual, fins que em va abraçar i la seva abraçada va durar tres vegades més de lo normal. L'abraçada de la meva àvia, encadenada de disculpes dirigides al client que esperava pacientment a la barra del bar que li servís el que havia demanat, va durar seeegles i va ser taaan maca :D
Això ho haig de constatar, totes les abraçades i petons que he rebut en aquests tres dies superen els rebuts en més de mitja vida. Com si, per saber que era jo realment i no un miratge, tinguessin que estrènyer més fort. I és clar, amb lo lapa que sóc .. jo tant contenta!
El crit de la meva tia al veure'm asseguda al seu costat a la pista de Hockey de Cassà va ser divertit divertit. La quasi indiferència d'en Miquel diré que no em va sorprendre.. sort que va venir seguida d'una tendra pregunta : "Ja s'han acabat els sis mesos?" Òstres, com puc fer entendre a un nen de 7 anys, que a més no té ganes d'entendre-ho perquè no li interessa, que els meus sis mesos de projecte ja s'han acabat i que ara estic visquen a Alemanya de manera indefinida? A mi em continua trencant el cor cada vegada que m'ho pregunta, perquè cada vegada ho fa amb la mateixa cara innocent de nen que no ha trencat mai un plat que treu, només en ocasions especials. L'abraçada del meu petitò va ser de lo mes 'tenre' tot i que quasi hi per dles dents, i és que això de que li canviïn els patins Fisher Price per uns de veritat no li ha acabat de fer el pes a la meva ja no tant boleta.
Buf, déu ni do. A part de totes les reaccions dels sorpresos lo millor és la cara d'aquells que després diuen orgullosos :"jo ja ho sabia". El meu pare tot content perquè m'havia guardat el secret i 'només' li ho havia dit al meu cunyat, al meu tiet i aquest, a la vegada, al meu germà. Però es clar, calia una organització mínima ja que no era fàcil poder veure a tothom en tant poc temps. Això és el que em va passar amb les meves nenes. Era d'esperar, que avisant amb tan poca antel·lació, tenia unes altes probabilitats de no veure a quasi ningú. Per sort el cafetó amb la Laia no va fallar, i no hi va haver festa perquè em van faltar forces eh Laiona! però és que a sobre anava amb la dificultat afegida que em treien una hora de nit!! ;)
Total, tot aquest llarg post per intentar recollir una mica l'alegria, l'emoció, la "gallina de piel" que m'a suposat aquesta visita expres a casa. Ara entenc tot l'efecte Memima!! a veure si un dia em cau a mi ;)
Tot i això corres els teus riscos.. la meva mare s'ha promés fugir del país en cas de que torni a casa altre cop només per dos dies. I és que ja se sap, dos dies són dos dies, hi ha moltes coses per fer en tant poc temps, molta gent per visitar, moltes coses per comprar, i millor ja descansarem un altre dia.
PD: Posaria fotos, perquè realment n'hi ha alguna que mereix ser penjada, però la meva germana i la meva tieta (que sé que a vegades em llegeix) es declaren poc amigues de les noves tecnologies, i una encara no "ha tret" les fotos de la càmera digital i l'altra crec que esperarà a tornar-me a veure en persona per donar-me un disc. Així que una altra vegada serà.
Té la seva gràcia. Quan a casa saben a dos mesos vista que hi aniràs sembla com que els hi faci menys il·lusió. Ja han tingut temps de fer-se'n a la idea i quan et veuen és més aviat un 'Què tal, com va tot?' com si fessis com un temps enrere, i fos un divendres qualsevol, quan tornes a Girona després d'estar tota la setmana a Barcelona estudiant. En canvi, en aquesta ocasió he pogut veure tot de reaccions diverses en les cares dels meus familiars.
El "que hi fas aquí?" de ma mare va ser espectacular. Estava asseguda a la cuina, doblegant la roba neta com una tarda qualsevol, quan de sobte, va haver de mirar dues vegades a la porta per entendre que era JO i ningú altre la que estava allà palplantada mirant-se-la. La pregunta de la meva àvia va ser "qui és aquesta?" amb un somriure d'orella a orella sense acabar de creure's que la que entrava per la porta del jardí era la néta perduda per les alemanyes. La meva germana em pensava que s'havia quedat igual, fins que em va abraçar i la seva abraçada va durar tres vegades més de lo normal. L'abraçada de la meva àvia, encadenada de disculpes dirigides al client que esperava pacientment a la barra del bar que li servís el que havia demanat, va durar seeegles i va ser taaan maca :D
Això ho haig de constatar, totes les abraçades i petons que he rebut en aquests tres dies superen els rebuts en més de mitja vida. Com si, per saber que era jo realment i no un miratge, tinguessin que estrènyer més fort. I és clar, amb lo lapa que sóc .. jo tant contenta!
El crit de la meva tia al veure'm asseguda al seu costat a la pista de Hockey de Cassà va ser divertit divertit. La quasi indiferència d'en Miquel diré que no em va sorprendre.. sort que va venir seguida d'una tendra pregunta : "Ja s'han acabat els sis mesos?" Òstres, com puc fer entendre a un nen de 7 anys, que a més no té ganes d'entendre-ho perquè no li interessa, que els meus sis mesos de projecte ja s'han acabat i que ara estic visquen a Alemanya de manera indefinida? A mi em continua trencant el cor cada vegada que m'ho pregunta, perquè cada vegada ho fa amb la mateixa cara innocent de nen que no ha trencat mai un plat que treu, només en ocasions especials. L'abraçada del meu petitò va ser de lo mes 'tenre' tot i que quasi hi per dles dents, i és que això de que li canviïn els patins Fisher Price per uns de veritat no li ha acabat de fer el pes a la meva ja no tant boleta.
Buf, déu ni do. A part de totes les reaccions dels sorpresos lo millor és la cara d'aquells que després diuen orgullosos :"jo ja ho sabia". El meu pare tot content perquè m'havia guardat el secret i 'només' li ho havia dit al meu cunyat, al meu tiet i aquest, a la vegada, al meu germà. Però es clar, calia una organització mínima ja que no era fàcil poder veure a tothom en tant poc temps. Això és el que em va passar amb les meves nenes. Era d'esperar, que avisant amb tan poca antel·lació, tenia unes altes probabilitats de no veure a quasi ningú. Per sort el cafetó amb la Laia no va fallar, i no hi va haver festa perquè em van faltar forces eh Laiona! però és que a sobre anava amb la dificultat afegida que em treien una hora de nit!! ;)
Total, tot aquest llarg post per intentar recollir una mica l'alegria, l'emoció, la "gallina de piel" que m'a suposat aquesta visita expres a casa. Ara entenc tot l'efecte Memima!! a veure si un dia em cau a mi ;)
Tot i això corres els teus riscos.. la meva mare s'ha promés fugir del país en cas de que torni a casa altre cop només per dos dies. I és que ja se sap, dos dies són dos dies, hi ha moltes coses per fer en tant poc temps, molta gent per visitar, moltes coses per comprar, i millor ja descansarem un altre dia.
PD: Posaria fotos, perquè realment n'hi ha alguna que mereix ser penjada, però la meva germana i la meva tieta (que sé que a vegades em llegeix) es declaren poc amigues de les noves tecnologies, i una encara no "ha tret" les fotos de la càmera digital i l'altra crec que esperarà a tornar-me a veure en persona per donar-me un disc. Així que una altra vegada serà.
3 comments:
Bufff...Sandriki, no sé si m'has tocat la vena sensible, o tinc un dia fluix, però el teu post m'ha fet saltar alguna llagrimeta.
Espero que hagi anat molt bé i que d'aquí ben poc m'ho puguis explicar en directe.
P.D. M'apunto la idea... tot i que és un xic cruel... Una vegada m'ho van fer a mi, i la meva reacció va ser saltar cap enrera, com si hagués vist un fantasma.
Quin post tan maco, Ranra!!!
Et puc assegurar q una sorpresa de tal calibre quan no te l'esperes és un subidón considerable, considerable!!!
Llàstima que ja no soc a temps de fer una sorpresa als meus pares per Setmana Santa..ara me n'has fet venir ganes!!
Muaaaaaaaks
Hola, soc la tieta poc amiga de noves tecnologies (qui ho diu això!)Ara mateix veig la pantalla una mica aigualida...seran els meus ulls que "els embarga la mosion després de llegir-te". Prometo accelerar procés fotogràfic.MOOOOlts petunikus :D!!
Post a Comment