Ahir semblava estar predestinada a tenir un mal dia. Un munt de feina, i poques ganes. Resultat, productivitat nul.la.
La nova secretaria sembla tenir-me mania, en menys de cinc minuts em va deixar anar tres males notícies del cotxe.. totes impliquen pagar, o deixar de guanyar diners!! que acaba siguent el mateix.. pobra, sort que és maca i se la veu bona noia, sinò la posava a la meva llista negra.
Però de cop, un seguit de fets em van fer veure com de banals n'arriben a ser aquestes coses.
Ahir celebravem el comiat de la Doris. Fins ara la secretaria de l'empresa. La meva, és una empresa petita, tot i que ara creixem a passos gegantins, i que sempre ha mantingut un ambient molt familiar i cordial. I la Doris era com la tieta simpàtica, que sempre et ve a veure i et fa riure una estona mentre fas un descans i prens un café. De les poques aquí que em parlava en alemany des del primer dia. I de les que mes ajuda em va oferir quan vaig entrar a l'empresa.
L'admiro, a la Doris. Ha pres la decisió de la seva vida. Ha vist que alguna cosa dins seu no anava bé. Que la feina no la satisfeia del tot, que tenia altres objectius a la vida, i que dóna prioritat a altres coses. Bé per ella.
Ha decidit plegar definitivament. I resposar. I reflexionar sobre el que vol fer a la vida. I tot això amb uns 40 anyets molt ben portats. L'admiro per haver fet el pas, no és fàcil. Jo he conegut molta gent amargada amb les feines i les vides en general, i que mai les he vist ni tan sols plantejar-se donar un tomb a la seva vida, ni tan sols intentant canviar de feina. Entenc que sempre hi han casos i casos, cal tenir una certa seguretat econòmica, i/o l'ajuda i comprensió de la parella, família i en definitiva del teu entorn. Ahir la Doris radiava més que mai. Se la veia relaxada i segura. Espero que tot li vagi molt bé i que trobi el seu camí.
D'altra banda en Victor. La vida de'n Victor podria superar qualsevol pel.lícula de ciència ficció. Als seus 46 anys ha aconseguit, després de 19 any de silenci, recuperar el contacte amb la seva filla. Ara ella en té 23, fa tres mesos que es va casar, i sembla que la vida no li havia portat massa sort fins ara. Les excentricitats de la mare, i ex-dona del Victor, van portar-los a seguir camins completament diferents, i a viure aillats completament l'un de l'altre. Tot i els intents d'ell per mantenir el contacte, als 4 anys en va perdre el rastre, i en conservava només un parell de fotos que es mirava sovint, amb recanca i els ulls envidirats. Quan a mi, un dia, em va explicar la història, no vaig gosar dir en veu alta el que em corria pel cap. Veia tan impossible, tan improbable reestablir el contacte. I és més, després de 20 anys, voldria jo saber algo d'un pare que mai ha estat allà? A saber les històries que li hauria venut la mare.. buf! Aquell dia se'm va posar la pell de gallina. I se m'hi va tornar a posar ahir, quan emocionat i la veu tremolosa em va dir, he trobat la meva filla.
Ja ho veus, hi ha coses al món que són impagables. Hi ha històries de la vida per donar i per vendre, i ahir a la tarda celebrar tot això amb els companys de feina i unes copes de Proseco em va fer canviar el dia. I al final va ser un bon dia. I me'n vaig anar a dormir contenta, pensant.."ja venen".
Que tingueu un bon cap de setmana!!
La nova secretaria sembla tenir-me mania, en menys de cinc minuts em va deixar anar tres males notícies del cotxe.. totes impliquen pagar, o deixar de guanyar diners!! que acaba siguent el mateix.. pobra, sort que és maca i se la veu bona noia, sinò la posava a la meva llista negra.
Però de cop, un seguit de fets em van fer veure com de banals n'arriben a ser aquestes coses.
Ahir celebravem el comiat de la Doris. Fins ara la secretaria de l'empresa. La meva, és una empresa petita, tot i que ara creixem a passos gegantins, i que sempre ha mantingut un ambient molt familiar i cordial. I la Doris era com la tieta simpàtica, que sempre et ve a veure i et fa riure una estona mentre fas un descans i prens un café. De les poques aquí que em parlava en alemany des del primer dia. I de les que mes ajuda em va oferir quan vaig entrar a l'empresa.
L'admiro, a la Doris. Ha pres la decisió de la seva vida. Ha vist que alguna cosa dins seu no anava bé. Que la feina no la satisfeia del tot, que tenia altres objectius a la vida, i que dóna prioritat a altres coses. Bé per ella.
Ha decidit plegar definitivament. I resposar. I reflexionar sobre el que vol fer a la vida. I tot això amb uns 40 anyets molt ben portats. L'admiro per haver fet el pas, no és fàcil. Jo he conegut molta gent amargada amb les feines i les vides en general, i que mai les he vist ni tan sols plantejar-se donar un tomb a la seva vida, ni tan sols intentant canviar de feina. Entenc que sempre hi han casos i casos, cal tenir una certa seguretat econòmica, i/o l'ajuda i comprensió de la parella, família i en definitiva del teu entorn. Ahir la Doris radiava més que mai. Se la veia relaxada i segura. Espero que tot li vagi molt bé i que trobi el seu camí.
D'altra banda en Victor. La vida de'n Victor podria superar qualsevol pel.lícula de ciència ficció. Als seus 46 anys ha aconseguit, després de 19 any de silenci, recuperar el contacte amb la seva filla. Ara ella en té 23, fa tres mesos que es va casar, i sembla que la vida no li havia portat massa sort fins ara. Les excentricitats de la mare, i ex-dona del Victor, van portar-los a seguir camins completament diferents, i a viure aillats completament l'un de l'altre. Tot i els intents d'ell per mantenir el contacte, als 4 anys en va perdre el rastre, i en conservava només un parell de fotos que es mirava sovint, amb recanca i els ulls envidirats. Quan a mi, un dia, em va explicar la història, no vaig gosar dir en veu alta el que em corria pel cap. Veia tan impossible, tan improbable reestablir el contacte. I és més, després de 20 anys, voldria jo saber algo d'un pare que mai ha estat allà? A saber les històries que li hauria venut la mare.. buf! Aquell dia se'm va posar la pell de gallina. I se m'hi va tornar a posar ahir, quan emocionat i la veu tremolosa em va dir, he trobat la meva filla.
Ja ho veus, hi ha coses al món que són impagables. Hi ha històries de la vida per donar i per vendre, i ahir a la tarda celebrar tot això amb els companys de feina i unes copes de Proseco em va fer canviar el dia. I al final va ser un bon dia. I me'n vaig anar a dormir contenta, pensant.."ja venen".
Que tingueu un bon cap de setmana!!
7 comments:
nenaaa! 1 feia mol q no actualitzaves i estava out del teu flog! bon finde amb els cosinets!! muah muah*
Quines històries que te la vida! Espero que la Doris tingui molt bona sort i en Víctor també amb la seva nova filla.
I a tu que et vagi molt be per aquelles terres d'allà a dalt, que ja sembla que t'hi va ;-)
muaks!
Sandriki!
Celebro que tot et vagi tan bé.
La història del company Víctor em recorda la última novela del John Irving "Fins que et trobi". Us la recomano fervorosament.
Abraçades!
Eiii! moltes gràcies pels comentaris. La veritat és que si, les coses em van prou bé. Estic contenta amb la feina que faig, amb la ciutat que visc i amb els amics que tinc repartits pel món! I la família la tinc més aprop que mai, tot i estar tant lluny. Què més puc demanar? ;P
^^^^
El manso, el manso! No t'oblidis del manso!
;-p
Ei nena,
que guai que tot te vagi bé!!! Ara aquí el final de curs és inminent i la feina... apreta.
El més d'octubre torno per terres alemanes, a Frankfurt a la fira del llibre jejeje.
Molts petons!!!
Sandrakas, a veure si actualitzem una miqueta que això es mou menys que les finlandeses ballant regguetón.
muaaaaaks
Post a Comment