Les restes de munts d'hores de jocs compartides entre els tres nens, ja no tan nens, de la casa han acabat resumits, si no reduïts a la mínima expressió, en aquesta caixa blava.
Destapar-la en companyia dels nous petits de la família és tota una aventura, cada dia diferent. És un retorn a una època ja molt llunyana.. quan amb la manta al terra, per poder després recollir l'escampadissa fàcilment, els clics, ninots de mona, caniques.. tots s'escampaven ràpidament i obrien la porta a tot d'histories inventades, que si amb l'helicòpter de la policia, en Son Goku i els seus amics, els clics i el Far West, la grua i el camió de les obres.. Al final la manta perdia tota funció, i com també passa ara, acabava resignada, arrugada, en un racó del menjador.
Sembla mentida com els dos vailets poden passar hores buscant, remenant i intentant recompondre les restes del que un dia van ser els nostres companys de joc. Curiós, que no ens calgui un cotxe amb quatre rodes per transportar al clic sense braç. O que l'helicòpter voli, tot i haver perdut bona part de la instrumentació que solia portar. I aquell estrany candau, que som incapaços de recordar d'on va sortir, i menys encara com funciona?
Però a l'hora de jugar poc importa. Tenir una imaginació sorprenent, per ser capaços de fer volar un cotxe, o que un ninot de plàstic parli i lluiti contra un malvat imaginari, supera qualsevol entrebanc.
Ser nen, al cap i a la fi, i perdre hores jugant, volant, fer curses, somiant, sense importar si falta una roda, una armadura o el cordill de la baldufa. El cotxe corre, el guerrer lluita i la baldufa gira si ens ho proposem.
Qui pogués tornar-hi ni que fos per unes hores..
